Pages

  • RSS

diumenge, 15 de juliol de 2012

Els nous pobres

Fa uns dies, comentant amb les amigues de la feina les noves "mesures" adoptades pel govern, la S. ens va fer arribar l'enllaç d'un blog que no coneixia però que de seguida va aconseguir captar la meva atenció i interès: Els nous pobres.
A aquest blog li donen vida les persones que pateixen de ple les conseqüències d'aquesta crisi en la que es troba immersa la nostra societat. Són elles  les que amb l'objectiu de conscienciar, de denunciar aquesta injusticia social, de fer visible i de fer sentir la seva veu, exposen  mitjançant els posts la seva història i situació personal.
Sóc de les que pensen que aquesta crisi és una crisi de valors, i que per tant, la solució passa per la pressa de consciència.
Convençuda com estic d'això i amb la finalitat de fer difusió del blog d'Els nous pobres i per tant, de fer sentir/ressonar una mica més lluny la veu de tots aquells que estan sent terriblement colpejats per aquesta onada d'insensatesa col·lectiva, (no sé com anomenar aquesta situació que estem travessant ja que la paraula crisi trobo que es queda curta i, perquè en major o menor grau, tots aportem el nostre granet de sorra a la societat a través de les nostres accions i comportaments quotidians i per tant, tots tenim una part de responsabilitat en el que està passant), he volgut doncs dedicar-lis aquest post a totes les persones que, donant un pas endavant, han decidit exposar la seva situació, una situació que, culturalment ens ha ensenyat a amagar, (forma part de la cultura capitalista, només s'entenen els triomfs econòmics..),i per tant, per una qüestió cultural, de por o de prejudicis apresos, segurament no ha de ser  fàcil de reconèixer. Elles, amb el seu pas endavant fan possible aquesta pressa de consciència deixant de ser persones anònimes i per tant, "situacions que dins la nostra ment sentim com llunyanes/abstractes",  per convertir-se en persones amb cara i ulls, persones com la Silvia, en Santi,  en Jorge o en Sergi, que podrien ser els nostres veïns,  els nostres amics,  els nostres familiars o nosaltres mateixos...

Mentre escrivia aquest post, he recordat una frase d'un dels llibres que més coses m'han fent sentir: Ensayo sobre la ceguera de José Saramago:

Si puedes mirar, ve. Si puedes ver, repara. 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada